La Marjal

Amb l’objectiu de crear consciència sobre el nostre entorn i la seua conservació, us oferim l’oportunitat de passar un dia en contacte amb la naturalesa de la nostra marjal.
La Marjal ocupa una part considerable del nostre terme. Us proposem dues rutes de senderisme, digitalitzades en aquest apartat, amb accessos còmodes a peu i en bicicleta.

RESSENYA HISTÒRICA
La marjal és un conjunt de terrenys humits -aiguamolls- situats a prop de la mar. Es caracteritzen per l’alt nivell de la capa freàtica així com pels sòls rics en matèria orgànica, calç i actius.
En àrab ‘marjal’ fa referència al sistema de reg emprat per a combatre la insalubritat dels terrenys. De fet en 1818 el clergue Frigols va constatar com l’acumulació d’aigua ocasionava problemes de salut i altres malalties transmeses pels insectes d’aquestes zones, pel que la dessecació es feia una mesura adient.
El cultiu d’arròs a la marjal d’Almenara també va provocar que, al llarg del temps, es dugueren a terme dessecacions documentades des de principis del segle XIX.
Pel que fa als projectes d’enginyeria, el primer documentat va estar a càrrec de l’Audiència de València i consistia en un canal que desaiguava a la mar. El 1839 el Comte de Ripalda va establir el sistema de les landes comú als Països Baixos, però no va funcionar com s’esperava. Temps després, la companyia anglesa Birk & Hukss Gibbs, una vegada va aconseguir la concessió de les terres, també va construir un gran canal de desguàs que junt amb altres transversals ajudarien al regadiu de les terres. No obstant això, el cobrament d’aquest servei va donar peu a una sèrie de baralles entre els agricultors de les terres. En 1919 la companyia Casablanca y Extensions explotà la privatització del sistema junt amb la fragmentació dels terrenys assignant la gran majoria a empresaris, deixant fora de l’abast els agricultors.
Finalment, el cultiu de l’arròs quedà desplaçat amb l’aparició del meló, la taronja o la tomaca. Dels processos de dessecació a hores d’ara només queden les tres llacunes d’aigua dolça que conformen els Estanys.

Interés Històric. Els Estanys

Us proposem una ruta circular pels Estanys, zona de gran riquesa història, com bé constaten els jaciments arqueològics, i ecològica per ser microreserva de flora i fauna. Dins del paratge trobareu una àrea recreativa.

Punt 1: Penya de l’estany
És una muntanya de 29 metres d’altura des d’on gaudir de vistes panoràmiques a les tres llacunes que conformen els Estanys. Històricament ací hi havia un punt d’observació de la línia de costa. També es coneix com el cim del temple de Venus, descrit a l’apartat Muntanyes.

Punt 2: Els estanys i l’ullal (Brollador)
L’ullal es troba just davall la Penya de l’Estany. Es tracta d’una obertura per on l’aigua subterrània provinent de la serra d’Espadà surt a la superfície. Davant l’ullal veureu una de les plataformes de fusta que empren els pescadors. Des del respecte mediambiental la pesca recreativa està permesa a aquesta zona sempre i que es complisca amb la limitació de captures, el control de talles mínimes i no es promoga la mort de les captures.

Punt 3: Les moreres
Arribats al segle XVII, la indústria de la seda va ser important per al nostre poble, fou així com es van introduir les moreres per abastir l’alimentació dels cucs de seda. És un fet que eren les dones qui es dedicaven a la cria de cucs, l’escaldat dels capolls i preparació dels fils per a teixir.

Punt 4: Antic motor
A finals del segle XIX els aiguamolls que hi havia prop del mar es van transformar en terres de cultiu, és a dir en marjal. Entre les actuacions dutes a terme es va obrir una xarxa de séquies perquè l’aigua de les terres pantanoses eixira a la mar i així poder cultivar-les. En un primer moment l’arròs va ser el cultiu principal, més endavant començà la llaurança del meló, la tomaca i, temps després, de la taronja.
Els motors tenien la funció de regular l’aigua de la marjal. Durant el sembrat bombaven l’aigua per assecar les terres, i pel contrari, en temporada de sequera, l’extreien per a regar els cultius.
Arribat el segle XX la malària era la causa de l’alt grau de mortalitat, sobretot a les zones pantanoses. La malaltia es contagiava per la picada d’un mosquit per açó es va introduir la gambúsia, un xicotet peix que s’alimenta de les larves de mosquit. D’uns set centímetres de longitud la femella i tres centímetres el mascle. Es caracteritza per uns ulls i escates grosses i tindre una aleta dorsal, no s’ha de confondre amb el samaruc.

Punt 5: Flora.
Els Estanys i la marjal ocupa un terreny pla i impermeable, açò és que la humitat es manté prop de la superfície. Ací creixen plantes herbàcies com el jonc, les canyes o el baladre que necessiten molta aigua. I arbres com el salze.
SENILL o CANYÍS: És una planta herbàcia perenne semblant a la canya però més baixeta. De fulles linears i de flors de panícula gran i ramificada, violàcia o de color de palla. Viu a llocs humits o entollats com les séquies o els cursos d’aigua de barrancs.
FENOLL: És una planta herbàcia perenne amb fulles dividides en lacínies, mena de flors asèpales de pètals grocs que acaben en una mena de ramells. Pot arribar a mesurar 2 metres d’alçada i el seu aroma és ben distintiu.
EL TAMARIU o TAMARIT: És un arbust de flors xicotetes rosades o blanques i fruits capsulars, és a dir de pèls plomosos. Es ramifica arribant als 8 metres d’alçada i produeix moltes llavors.
LA BOGA: És una planta herbàcia perenne que creix en aigua arribant als dos metres i mig d’altura. La seua flor s’assembla a un cigar de color marró. I les seues fulles són molt llargues, s’utilitzen per a fer seients de cadires, estores i/o cistelles.

Punt 6: Fauna
TORTUGA: Les tortugues autòctones s’exposen al perill d’extinció amb la introducció de varietats depredadores.
PETXINOT DE SANG o LLUENTA: És un mol·lusc que mesura entre dotze i quinze centímetres, comú dels fons sorrencs. Absorbeix l’aigua a través d’una mena de sifons.
CORB MARÍ: És una au marina i escabussadora que pot arribar als noranta centímetres de llargària. Té el cos, el coll i el bec llargs, el plomatge negre i les galtes blanques. El vol dels corbs marins es distingeix perquè tracen una línia en forma de V.
ARPELLOT o ARPELLA: És una au de rapinya que viu en aiguamolls aprofitant els canyissos per a construir els nius. Pot arribar al mig metre de llargària. El mascle es distingeix pel plomatge ratllat de tonalitats fosques de gris, marró i groc, mentre que la femella és de color marró fosc. L’arpellot caça llançant-se des de poca altura.
BERNAT PESCAIRE: És una au de grans dimensions i color gris, d’uns noranta centímetres de llargària. Té les cames llargues i el bec gran, groguet i ensiforme. Nia en arbres formant colònies i el seu vol és potent, amb un batre d’ales lent i profund.
POLLA D’AIGUA: És una au camallarga d’uns trenta-tres centímetres de llargària. De plomatge marró blavós i una taca frontal roja sobre el bec. Habita en les marjals perquè aprofita la vegetació pròxima a l’aigua per a construir els seus nius.

Consells
No eixíeu dels camins senyalitzats i no tireu escombraries.
Visiteu el paratge en grups xicotets, evitant fer soroll per no molestar els animals que ací habiten.

Comments are closed.

Close Search Window